CRÍTICA DE BORRÓN#8

Premonició

La paraula és l'inici d'un esdevenir escènic que es resoldrà en poema visual a través del moviment. Si prenem el començament de l'espectacle Borron8, de la companyia Losquequedan, com a premonició, els vocables s'enfonsen en una realitat esfereïdora, la del buit darrera l'art subvencionat. La companyia liderada per Vicente Arlnadis va estrenar, en aquesta edició del Panorama d'Olot, “el festival d'allò altre” -i dic jo, i tant altre!- Borron8, un espectacle que deambula entre la dansa i l'acció, i en què, de manera literal, l'element corporal i l'engany n'esdevenen l'eix vertebrador.

Cinc ballarins/performers, de formacions multidisciplinars, es troben en escena per qüestionar(-nos) les relacions que establim amb el nostre cos, però també, al mateix temps, la relació de l'art amb el poder, amb la política i amb l'economia. Inscrits en un present en què l'estètica i la imatge de les persones s'equipara a una espècie de religió obsessiva i en què allò que queda fora dels cànons establerts es rep amb cert rebuig, no és difícil emmarcar algunes de les declaracions inicials com a motor de l'acció: «No entendereis nada, os lo garantizamos, pero siempre podreis decir que nos habeis venido a ver, como que habeis ido a c omer a El Bulli, aunque no sea verdad.»

Des d'un estat que declara la letargia de la fe perduda, un punt de cinisme, el voler que res succeeixi, i si ho fa, que no es noti gaire, és només una premissa contra la qual revelar-se des de la pròpia presència. És així com els intèrprets s'endinsen en una frenètica reflexió al voltant de què és el cos avui, què és l'art i com es paga una producció. Un cos que ha pres protagonisme malaltís, com el diner, i dels quals hem perdut tot referent i la mesura humana. L'espectacle evoluciona a partir de diferents fragments, subtilment estructurats, des dels quals se'ns presenten algunes de les idees que inspiren l'obra. Sempre a partir d'una acció relacional i reflexiva, conceptes com bellesa, lletjor, dependència, corrupció, política, bateguen a través d'una gestualitat descarnada i precisa. Arlandis ha sabut atorgar a l'obra certs instants que respiren molt cinisme; tot, això sí, en la justa mesura i sense deixar de fer incís en allò que pensadors com Lipovetsky també han sabut desvelar a través d'obres com ara La era del vacío, o també Karl Marx a El capital.

Borrón8 dóna visibilitat a tota una sèrie de singularitats, i a partir de l'acceptació de la diferència aconsegueix obrir una nova dimensió corporal i intel·lectual, treballant amb totes les seves possibilitats. Una obra aguda, crítica, però sobretot, com bé ens descobreix el final, constructiva. Tota l'acció va deixant pas al que realment presenten els intèrprets, i això no és altra cosa que ells mateixos, que la seva pròpia corporeïtat i diferència. El final és, en el fons, un tancat que provoca obertura, és allà on l'espectador continua reflexionant enfront d'una veritat bellugadissa. És a dir, de barra no els en falta.

Dani Chicano (Crític Teatral d'El Punt)